Recuperació del conjunt etnològic de Son Saura Vell
La col·laboració entre la Fundación José Maria de Olives y de Ponsich, Conde de Torre-Saura y la Societat Històrico Arqueològica Martí i Bella, ha permès la recuperació del conjunt etnològic de Son Saura Vell.
Les tasques de recuperació han comptat amb la desinteressada participació dels voluntaris adscrits a GIBET (Grup d’Intervenció sobre Béns Etnològics de Menorca) de la SHA Martí i Bella, han estat dirigits pel mestre paredador Gabriel Pons Pons, i s’han realitzat sota la supervisió d’Antoni Camps Extremera, tècnic en patrimoni històric, i Ángel Roca Vidal, de la Societat Històrico-Arqueològica Martí i Bella de Ciutadella. Les obres van començar el novembre de 2022 i s’han perllongat fins ara.
Els bens intervinguts
La barraca de bestiar intervinguda és un exemplar monumental exempt constituït per una superposició de cinc cossos o cintells. Els tres primers cossos són de planta semicircular i els dos superiors són de planta circular. La part recte dels dos primers cossos conformen la façana de la barraca, la qual, com és comú, està orientada al sud. La part recta del tercer cos està retranquejada respecte a la façana recte que configuren els dos cintells inferiors. Els angles rectes dels tres cossos inferiors de la barraca es reforcen mitjançant una superposició de pedres més grosses i escairades con donen solidesa als punts més febles de la barraca i al conjunt de la construcció. No hi ha cobertores en la part superior dels diferents cosssos.
La porta dona accés a la cambra interior a través d’un passadís o corredor cobert amb una filada de lloses grans de pedra col·locades l’una al costat de l’altra horitzontalment tot salvant l’amplària dels dos primers cossos de la barraca. La cambra interior, com és comú en aquest tipus de construccions, és de planta circular i es cobreix amb una falsa volta feta per aproximació de filades circulars de pedra. Les filades inferiors estan reforçades amb un morter tradicional.
La intervenció ha consistit en aixecar els cintells esfondrats i recuperar l’estat primigeni de la barraca. Per aconseguir-ho, tant en els esfondraments com en la reconstrucció integral dels cintells exteriors s’ha utilitzat el pedreny caigut de la mateixa construcció.
El procediment ha consistit en retirar el pedreny caigut en els enderrossalls i les pedres desplaçades dels voltants més propers i, un cop sanejats, s’han reconstruït de bell nou amb la tècnica de la pedra en sec. S’ha retirat el pedreny caigut o desplaçat de manera progressiva de baix cap amunt, a la recerca de cadascun dels punts d’arrencada dels murs dels diferents cossos i s’han anat reconstruint, un a un, de baix cap a dalt, amb pedreny de mida mitjancera a la part exterior i pedreny petit a l’interior. Finalment, el cos superior s’ha rematat amb un caramull de terra i pedreny petit.
D’altra banda, s’ha obert el portell d’accés a la cambra interior, s’ha eliminat la figuera que havia crescut sobre la barraca, i s’han tallat i esporgat els ullastres més propers que impedien la correcta contemplació de la barraca des de la carretera.
Per altra banda, s’ha intervingut també en aixecar petits enderrossalls d’una barraca veïna i en la neteja de vegetació d’un pont de porquim situat al costat del camí que dur a la platja de Son Saura i proper a les dues barraques intervingudes.
L’equip tècnic
Els treballs d’envergadura han estat realitzats pel mestre paredador Gabriel Pons Pons i el seu equip entre els dies 17 i 27 d’abril de 2023, sota la supervisió d’Antoni Camps Extremera, tècnic en patrimoni històric, i Ángel Roca Vidal, de la Societat Històrico-Arqueològica Martí i Bella de Ciutadella.
De novembre de 2022 a maig de 2023 s’ha comptat amb la participació desinteressada dels voluntaris adscrits a GIBET (Grup d’Intervenció sobre Béns Etnològics de Menorca), el qual té entre els seus principals objectius el coneixement, la revalorització i la sensibilització de la societat menorquina envers la importància de conservar un patrimoni tan vulnerable com és el patrimoni etnològic com a part integrant del patrimoni històric i cultural de l’illa, a través de tasques de recuperació de béns etnològics en perill de destrucció o deteriorament i mitjançant el voluntariat ciutadà. Cal considerar que les accions més destacades de GIBET han estat les de rehabilitació de construccions de pedra en sec, en concret, les barraques i ponts afectats per la construcció de la ronda sud de Ciutadella (RC-2), diferents parets seques de la finca pública de Sa Vinyeta (Ciutadella de Menorca) i les barraques de la finca municipal des Pinaret (Ciutadella de Menorca).
El grup GIBET ha col·laborat en els treballs de neteja i classificació del pedreny caigut i en les tasques de dignificació i neteja de vegetació de l’entorn circumdant.
Un poc d’història
Malgrat que l’evidència arqueològica apunta que la tècnica ja s’utilitzava en època prehistòrica, no es pot precisar amb exactitud quan es comencen a construir murs i altres elements de pedra seca a Menorca, ja que la gran majoria són construccions anònimes que mai van ser registrades. Les primeres referencies documentals daten del segle XIV, quan el rei Pere IV d’Aragó permet el tancar amb parets les possessions; no obstant, la majoria d’elements que es conserven avui a l’illa van ser construïdes en les últimes centúries, i és en el segle XIX quan es completa la major part de la xarxa de murs en sec i altres construccions afins que hi ha repartides per tot el territori insular, coincidint amb la fi del procés de tancament i privatització de les pastures comunals i de divisió de les propietats.
A més de servir per delimitar les finques, els elements de pedra seca sorgeixen de la necessitat de retirar aquesta pedra solta del terreny per fer-lo conreable i, a la vegada, donar-li una utilitat, contribuint a resoldre les necessitats i a compartimentar i ordenar els diferents espais agrícoles de la unitat principal d’explotació rural de Menorca, el lloc. Efectivament, els diferents elements de pedra seca permeten dividir les propietats en parcel·les molt més petites per poder canviar els seus usos agropecuaris de manera rotativa i no esgotar la terra, reduir els efectes del vent sobre els sembrats, anivellar i permetre l’aprofitament dels terreny en pendent, evitar l’erosió del sòl i els moviments de terra provocats per la pluja, canalitzar l’aigua per drenar terrenys inundats i conduir-la per on es vol, protegir certs arbres del ramat i proporcionar refugi al bestiar en qualsevol lloc de l’explotació. Aquestes necessitats i moltes altres són el punt de partida del treball d’un professional molt especialitzat i lligat a la terra: el paredador, principal responsable del modelatge del paisatge menorquí. La presència de la paret seca arreu del territori insular el converteixen en un dels trets més distintius de l’illa, de fet, s’ha arribat a especular que a Menorca pot arribar a haver-hi entre 11.000 i 15.000 quilòmetres lineals de paret seca.
L’àmbit rural menorquí es divideix, en la seva totalitat, en propietats originàriament de naturalesa agropecuària (el referit lloc) que, com s’acaba de dir, es tanquen amb murs de pedra seca. A la vegada, cada propietat es divideix en tres sementers tancats amb murs en sec que, tradicionalment, s’explotaven en guaret. Al mateix temps, cada sementer es compartimenta en parcel·les molt més petites, les tanques, que es tanquen també amb el mateix tipus de mur. Aquest sistema ha permès desenvolupar una ramaderia sense pastor basada en el senzill, encara que eficaç sistema d’obertura i tancament a conveniència dels accessos a les tanques per al trànsit i l’estada controlada del bestiar. Açò va obligar a l’aixecament de construccions addicionals, amb materials obtinguts dels mateix lloc, que servien de refugi i satisfeien les necessitats del ramat quan així ho requeria el cicle anual de cultiu. Aquestes construccions són els ponts i les barraques que hi ha arreu de l’illa.
Com s’acaba de comentar, és a partir del segle XVIII i al llarg del segle XIX quan es forja el model de producció cerealista tradicional, centrat en el cultiu de blat i complementat amb els productes ramaders. Aquest model combinat, en un territori limitat com és el de Menorca, va obligar a la compartimentació i l’ordenació dels espais agrícoles per a una gestió més sostenible del territori. D’aquesta manera, es construirien ponts i barraques per a refugi del bestiar arreu del territori.
Com succeeix amb els murs de pedra en sec, les barraques i els ponts són construccions anònimes i de datació imprecisa. Les seves característiques i el major o menor domini i depuració de la tècnica utilitzada per a la seva construcció varia d’uns casos a uns altres, com també la seva distribució en l’espai. No obstant, les barraques de majors dimensions, com la que ha estat objecte de la present intervenció, es construeixen entre els segles XVIII i XIX en explotacions concretes, i a la seva funció ramadera s’afegia l’afició que per elles tenien els propietaris de les finques on aquestes es van aixecar; així, doncs, aquestes construccions es converteixen en símbol visible del poder i l’estatus social i econòmic dels seus llinatges, com així ens ho testimonia l’arxiduc Lluís Salvador Habsburg als toms dedicats a Menorca del seu Die Balearen in Wort und Bild Geschildert (Leipzig, 1869-1891) quan es refereix a les grans barraques existents a les finques del comte de Torre-saura i, en concret, a la Barraca des Comte, situada en la finca de Ses Truqueries. Precisament, en certes explotacions que són o van formar part en el passat de l’heretat de les principals famílies terratinents de Menorca és on trobam els millors exemplars d’aquest tipus de construccions.
Alguns dels exemplars més bells i monumentals de barraques menorquines es troben precisament en finques que són o foren del comtat de Torre-saura, en algunes de les quals es pot apreciar el gran domini de la tècnica de la pedra en sec que van arribar a tenir els paredadors menorquins en el segle XIX i el grau d’exigència dels propietaris que encarregaren la seva construcció. Alguns exemples datats són la Barraca de sa Tanca de sa Bassa (Son Salomó, Ciutadella de Menorca), per exemple, que presenta en la llinda de la porta la data de 1857; la Barraca de sa Tanca d’Enmig (Ses Truqueries, Ciutadella de Menorca), amb la data de 1813 en el mateix lloc que l’anterior; el Pont de s’Aljub (Son Salomó, Ciutadella de Menorca), que presenta en la llinda d’una de les seves portes l’any 1858, avui pràcticament il·legible; o el cas del monòlit que rematava el cim de la Barraca des Comte (Ses Truqueries, Ciutadella de Menorca), que presentava la xifra 94, que s’ha interpretat com l’any de 1794.
És probable, també, que l’aixecament de les nombroses barraques i ponts que hi ha en certes finques de Ciutadella fos conseqüència de l’excedent de mà d’obra derivada de l’aprovació l’any 1820 d’un decret reial que prohibia la importació de cereals amb el fi d’afavorir la producció cerealística peninsular; açò va provocar que la flota comercial de l’illa, dedicada la lucratiu negoci de noliejar el blat de la Mediterrània oriental i el Mar Negre fins els ports espanyols, es ressentís, abocant a nombrosos professionals dedicats o vinculats a aquest negoci a emigrar al nord d’Àfrica o a refugiar-se en el sector del camp, una situació que seria hàbilment aprofitada per certs terratinents per realitzar importants millores a les seves finques i dedicar-les al cultiu intensiu de blat i a la cria de ramat per als mercats insular i nacional.
Dit açò, cal esmentar que una de les famílies terratinents que va reunir el major número de finques en un únic propietari en el segle XIX va ser la segona rama de la casa Olives, la qual tenia en els llocs de Son Saura Vell o Torre-saura (Ciutadella de Menorca), Ses Truqueries (Ciutadella de Menorca) i s’Albufera (es Mercadal) l’estendard del seu poder; tant és així que una d’aquestes finques donà nom al títol nobiliari que els identificà: el comtat de Torre-Saura.
La segona rama de la casa Olives neix l’any 1698 de la unió de Bernat Magí Olives i Martorell (1678-1728) amb Margarita Quart i Squella, la darrera representant de la casa Quart i, per tant, successora d’aquest llinatge. Els pares de Margarita Quart i Squella foren Llorenç Quart i Olives (c. 1657-1692) i Josefa Squella i Olives (1659-1692). Llorenç Quart i Olives era el primogènit de Joan Quart i Miralles (1620-1672) i Margarita Olives i Martí (1636-1688), nét de Llorenç Quart i Gomila i Magdalena Miralles i del Coro, i besnét de Joan Quart i Riudavets, qui va rebre del rei Felip II el privilegi militar de cavaller l’any 1589. La cavalleria de Torre d’en Saura, el Banyul i Badulí (que incloïa l’actual lloc de Son Saura Vell o Torre-saura) fou adquirida l’any 1683 per Margarita Olives Martí (1636-1688) i el seu fill Llorenç Quart Olives (1657-1692), besnét de Joan Quart Riudavets i rebesavi de Bernat Ignasi Olives Olives (1767-1833), honrat el 1818 pel rei Ferran VII amb el títol comtal que agafaria el nom de la finca més preuada de l’heretat de la segona branca de la família Olives.
Sobre els professionals que van aixecar les barraques, poca cosa sabem. En el moment que es completa la retícula de parets que configuren el paisatge de Menorca, existien dos tipus de professionals dedicats a treballar la tècnica de la pedra en sec segons la relació que mantenien amb el propietari del lloc. Per un costat, hi havia els paredadors que treballaven a jornal, açò és, que rebien una nòmina del propietari (el senyor) per mantenir i reparar murs i aixecar noves construccions; per altra banda, els que treballaven per encàrrec formant part d’un ranxo autònom d’homes dirigits per un mestre, el model més generalitzat. Sembla ser que els equips de paredadors es vinculaven laboralment a determinants propietaris i els encàrrecs es feien de paraula. Se sap que en la segona meitat del segle XIX les parets es pagaven a tant la cana —el metre i mig aproximadament—, la qual cosa significava que generalment no es treballava a jornal si no a escarada, és a dir, que quanta més paret aixecaven, més beneficis obtenien.
Malgrat tot, el preu de la paret venia condicionada per factors múltiples, com les característiques del terreny, la duresa i el pes de la pedra, les distàncies a recórrer, etc.
Cal dir, a més, que al capdavant del lloc hi havia el pagès (l’amo), que en la majoria de casos no era el propietari de la finca; el sistema regulador era el de mitgeria, un contracte en el que el propietari cedia al pagès l’explotació de les terres a canvi de la repartició dels beneficis a parts iguals (a mitges). Habitualment l’amo vivia al lloc amb la seva dona (madona) i els seus fills. També hi vivien els missatges contractats per a tot l’any, que eren considerats membres del grup familiar, i els temporers, que eren contractats quan es necessitaven reforços en certes feines, per exemple en les èpoques de llaurar i segar. El contracte entre el propietari de la finca i el pagès obligava a aquest, amb l’ajuda dels missatges, a reparar els enderrossalls que s’anaven produint en el lloc, i no mancaven els temporers que combinaven les feines al camp amb les de paredador i viceversa quan així ho requeria la demanda.